Home de Portaltour Noticies del mon del turisme Novetats del mon del turisme Accés als recursos documentals Home de portaltour
qui som? | contactes | ajuda
Click per anar a la`pàgina principal
Notícies 
Agenda 
Serveis 
Restaurants 
Hotels 
Apartaments 
E. Rurals 
Càmpings 
Platges 
Transports 
Formació 
Monogràfics 
Revista 
Informes 
Documentació 
Monogràfics
Dalt Vila 
Ses Salines 
Itineraris 
BICS 
2002-05-02 | SITEF
Volta per Dalt Vila

41. Antiga Pabordia i palau Episcopal


Detall de l'edifici façanes nord i est


Accés de l'edifici al carreró de la Soletat


Detall façana oest (carreró de la Soletat)

El primer edifici destinat a la funció de Pabordia ja existia quan va tenir lloc la conquesta catalana i, a més, estava al mateix lloc on sempre ha estat ubicada aquesta dependència, tal i com ho demostra l'escriptura pública d'erecció i dotació de l'església parroquial de Santa Maria, estesa a la ciutat de Mallorca el 15 de setembre de 1235, on consta que s'assigna a l'esmentada església, als seus servidors i als seus ministres, entre d'altres propietats, '... totes aquelles cases que hi ha a la banda de ponent de l'església, fins al seu límit amb el camí que va a l'Almudaina, i que pel costat de tramuntana limiten amb el carrer públic que puja cap a la plaça que hi ha enfront de la porta de l'esmentada església'. Aquesta acurada descripció permet situar de manera fonamentada l'antiga pabordia als baixos de l'actual palau episcopal, en l'ala de ponent de l'edifici que dona al carreró de la Soledat -on hi ha les restes d'una construcció més antiga que la resta de l'! immoble-, ja que el carrer públic que se diu que hi ha al nord ha de ser l'actual carrer Major, abans anomenat Bisbe Torres, mentre que el que anava a l'Almudaina partia del carreró de la Soledat i conduïa a l'entrada de la ciutadella, situada en la unió d'aquesta amb el Castell, gairebé enfront de l'actual entrada a l'edifici, dalt de tot l'escalinata. Però es veu que amb el pas del temps els pabordes tenien cada cop menys cura de la casa, ja que començat el segle XV es va degradar tan seriosament que corria el perill d'esfondrar-se. Això ho sabem per la documentació de la visita eclesiàstica de1423 de Berenguer Prats. La crònica diu que el visitador va trobar l'edifici en tan mal estat, especialment els forjats i les cobertes, que hi havia parts que no podien habitar-se. I com que calgueren molts jornals i molts materials per a refer-lo, considerant que el culpable d'aquell estat ruïnós era el paborde anterior, hi va emprar totes les rendes de la pabordia que corresponien a ! l'esmentat paborde, manant a l'arrendador que no n'hi trametés cap quantitat fins a nova ordre. Per tant, la part més antiga que es troba als baixos de l'actual edifici, al costat de ponent, podria correspondre a la reconstrucció de l'immoble manada per Berenguer Prats. Està formada per dos cossos, el primer de planta gairebé trapezoïdal i la segona rectangular, si bé la seva part meridional va ser tapiada -possiblement al 1782- i avui no és visible. De fet, Marí Cardona estableix implícitament la relació entre les restes esmentades a la crònica i les restes actualment conservades, quan relaciona el mur amb arcs actualment visible amb el que es menciona en la visita del rector de Vinaixa: 'Item una columna de les habitacions mencionades damunt la qual descansaven quatre arcs també necessitava gran reparació, per a la qual s'haurien de pagar cinc lliures'. Els murs d'aquestes estances estan construïdes amb blocs regulars de mida mitjana, ben treballats i perfectament escairats,! de manera que visualment recorden l'obra gòtica de la veïna catedral. Les cobertes estaven sustentades sobre un forjat de fusta, les bigues del qual estarien recolzades sobre mensulae de pedra, tal i com és perfectament visible al mur amb arcs. Que aquest vell edifici va sofrir diverses reformes o reconstruccions que afectaren principalment a les seves cobertes, està comprovat en el fet de que en el mur amb arcs es va elevar l'alçada afegint algunes filades de pedra i disposant una segona línia de mensulae més amunt de la primera, on recolzar un nou forjat. No hi ha cap argument per relacionar la modificació abans esmentada amb cap fet concret, però, a més de la important reforma que va esmerçar Berenguer Prats, que ja degué suposar la renovació pràcticament total de les cobertes, cal ressenyar també la notícia de que l'any 1536 un colp de bombarda d'un bergantí, que havia pegat 'en la finestra més alta de las que estan devés la porta nova de la esglesia, anà a la Pabordia y! esfondrà un terrat de cambra...'. La mateixa existència de l'immoble va perillar a mitjan segle següent, però aquesta vegada no va ser per mor de la negligència en el seu manteniment. L'any 1646 el governador Leandre Lloris, nomenat l'any anterior, creia que el perill major per a la defensa del castell era la casa de la pabordia, arrimada als seus murs, i per això havia decidit enderrocar-la. El paborde, que no hi vivia sinó que la tenia llogada, ho acceptava si prèviament se'n comprava una altra destinada al mateix fi. Però el governador no va poder acomplir els seus plans, perquè tant ell com l'erari reial i la universitat no tenien suficients cabdals i no pogueren comprar altra casa per a substituir la pabordia. Va ser l'any 1782, amb motiu de la instauració de la diòcesi d'Eivissa i Formentera, quan l'edifici va ser objecte de les majors reformes i ampliacions per tal d'adaptar el que fins aleshores havia sét la pabordia com a residència episcopal. És aleshores quan tamb! é se li canvia el nom de pabordia pel més presumptuós -i no massa adient a l'edifici existent- de 'palau episcopal'. Les obres atribuïbles a aquesta remodelació s'identifiquen per una tècnica constructiva clarament distinta de la de la part més antiga, car els murs estan fets amb pedres més petites, només amb la cara exterior desbastada per aplanar-la, enganxades amb un morter molt groller de calç i grava. Corresponen sempre a mitjanades que compartimenten cambres preexistents, donant lloc a la creació de noves estances, que de vegades es sobreposen o tallen murs d'èpoques anteriors o transformen elements més antics, com és el cas d'una porta que abans s'obria al carreró de la Soledat, que va quedar convertida en una finestra. A més, probablement al mateix temps, el sostre va tornar a elevar-se, aixecant novament l'alçada dels murs i disposant un nou entramat de gruixudes bigues de fusta. És probable que fos en aquell moment quan també s'afegís a l'edifici la planta superior, ! així com l'escalinata que hi puja i el mur que tancava el recinte pel costat de la plaça de la Catedral, on s'obria el portal que donava entrada al conjunt de l'edifici. Hi ha constància de que la cisterna va fer-se l'any 1789, perquè en realitzar-se l'excavació va aparèixer un plint de vara i mitja de diàmetre que va relacionar-se amb un presumpte temple que a l'Antiguitat hi hauria dalt el puig de Vila, segons va reflectir-ho el canonge González de Posada en el seu informe a la Real Academia de la Historia, l'any 1791. Durant el segle XIX van haver també moltes reparacions, i després de la mort del bisbe Carrasco l'edifici fou habitat pels vicaris capitulars, que tenien les oficines a la planta baixa. Tanmateix en el segle XX, el palau episcopal ha estat també objecte de nombrosos treballs de restauració, abans i després de 1936. Els forjats que sostenien la primera planta seguien donant problemes, perquè una vegada més el sostre va ser elevat, aixecant els murs amb formigó ! 0'30 m. aproximadament per damunt de l'anterior forjat de bigues de fusta, i realitzant un forjat nou, però aquesta vegada sostingut amb biguetes fetes amb totxos armats amb varilla de ferro, per damunt del qual va disposar-se un nou paviment de ciment i rajoles quadrades. En els anys vuitanta, el mur que tancava l'accés, on s'obria el portal d'entrada, va ser enderrocat i substituït per una reixa metàl·lica, eliminant-se també la petita doble rampa que salvava el desnivell existent des de la plaça.

Tornar plànol
© Portaltour.net
Tots els drets reservats.

Política de distribució.